En la seva intervenció, el Marià Pasarello ha subratllat com l’educació física i l’esport juguen un paper clau en aquest procés, actuant com a “llenguatge universal” que afavoreix la inclusió, el treball en equip intercultural i la comprensió mútua entre estudiants de diferents orígens.

• Assessorament personalitzat per triar programa i destinació.
• Convenis i tallers amb socis internacionals.
• Mentoria abans, durant i després de l’experiència.
• Reconeixement acadèmic de competències i resultats d’aprenentatge.

The post Programes de mobilitat internacional de l’Escola Universitària de l’Esport Vitae first appeared on Vitae Escola Universitària.

L’handbol és la vida. I a Fermín Iturri, professor de l’Escola Vitae de Navarra, fa temps que l’apassiona l’ensenyament. Va deixar l’elit per entrenar a l’handbol base d’un dels clubs més importants de l’handbol navarrès, l’SCDR Anaitasuna. La seva feina i constància han fet que, malgrat la seva joventut, ja formi part de l’staff tècnic de la Selecció Espanyola d’Handbol Absoluta. Fermín va posar el seu granet de sorra perquè el combinat nacional aconseguís el bronze als passats JJOO de Tòquio.
Graduat en Ciències de l’Activitat Física i de l’Esport, actualment imparteix els mòduls de “Planificació de l’animació Socioesportiva” i “Dinamització Grupal”. Fermín ens explica la seva experiència professional i com entrenar a l’elit us ajuda en el seu dia a dia a Vitae.

Quan comença la teva carrera a l’handbol?

Vaig començar de ben petit a jugar a handbol, des dels 11 anys, a l’escola. Als 16 anys em vaig incorporar a l’Anaitasuna de Navarra i combinava les meves aparicions a la categoria juvenil amb la de Primera Nacional, la tercera categoria absoluta de l’handbol espanyol. Em vaig assentar a Primera Nacional i alternava amb el primer equip que jugava a ASOBAL. Vaig poder fins i tot debutar en competició europea.

El teu objectiu era ser professional i dedicar-te a l’handbol com a jugador?

Quan comences a entrenar al primer equip, una de les teves il·lusions és ser important a la plantilla. Però a mesura que passava el temps vaig veure que era realment complicat ja que el nivell era molt alt. Aleshores és quan vaig decidir centrar-me en els meus estudis i plantejar-me jugar en un equip de categoria intermèdia. Però en acabar el grau vaig decidir acceptar una oferta per entrar a l’handbol base com a entrenador al club i abandonar la meva carrera com a jugador.

Els estudis van passar per davant de l’handbol?

Tenia molt clar que la meva prioritat eren els estudis. Anava cada dia de Vitòria, on estudiava, fins a Pamplona per entrenar-se. La meva il·lusió era jugar al primer equip però era incompatible amb els estudis i em vaig decantar per l’opció de formador a la base. Al principi combinava aquesta tasca amb la de jugador a Primera Nacional però al final vaig decidir centrar-me a ser entrenador.

Tot i la teva joventut, la teva trajectòria com a tècnic ja és àmplia.

Actualment sóc l’entrenador del filial de l’Anaitasuna, equip en què vaig jugar i que milita a Primera Nacional. A la meva carrera hi ha una combinació de molta feina al costat d’algunes casualitats que s’han donat per ser aquí. Vaig començar donant un cop de mà amb un equip de noies. Poc després, a meitat de temporada, vaig entrenar un equip de cadets. Vam fer un bon any i vaig seguir a l’equip la temporada següent, que ja eren juvenils, mentre jugava a l’equip de Primera Nacional. També em van oferir ser segon entrenador de la selecció cadet de Navarra i poc després vaig assumir el càrrec de primer entrenador al Campionat d’Espanya.

I de sobte arriba la trucada de la Federació Espanyola…

El bon resultat aconseguit en aquell Campionat d’Espanya va cridar l’atenció de la Federació que em va convocar per acudir al centre d’Alt Rendiment de Sierra Nevada a una concentració del combinat nacional de categoria cadet. Em van anar trucant per a més convocatòries fins que un dia em diuen que necessiten ajuda per preparar la participació de la selecció absoluta als Jocs Olímpics.

Quina és la teva funció a la Selecció absoluta?

El que em van demanar al principi és que m’encarregués de l’anàlisi de vídeo: llançaments, moviments a la pista, anàlisi del rival, etc. En acostar-se la data dels JJ.OO em van dir si em podia incorporar a les dues concentracions prèvies a les olimpíades. A Tòquio no hi vaig poder anar però vaig estar treballant des de casa per a l’equip. El meu objectiu durant els Jocs era analitzar el tir dels rivals i els moviments dels porters de les seleccions a què ens havíem d’enfrontar. També havia d’analitzar certes jugades del partit perquè el seleccionador les treballés amb l’equip després del matx per corregir errors i millorar certs aspectes del joc.

Com va ser l’experiència d’estar als Jocs on, per cert, es va aconseguir el bronze?

Al principi és una cosa que imposa molt. Són els millors jugadors d’Espanya i els millors combinats de la història del país. Però un cop ets dins del grup ha estat meravellós. És cert que són una família i l’ambient és genial.

“Vull gaudir d’aquestes experiències que mai no m’hauria imaginat viure. És increïble compartir concentracions amb tècnics i jugadors de tant nivell”

Quin és el teu objectiu? algun entrenador d’un equip de Lliga ASOBAL?

Ara vull gaudir d’aquestes experiències que mai no m’hauria imaginat viure. És increïble estar entrenant el filial de l’Anaitasuna i compartir concentracions amb tècnics i jugadors de tant nivell. No em plantejo el futur ja que el meu objectiu és gaudir-ne al màxim i continuar treballant com fins ara.

A VITAE ets docent de “Planificació de l’animació Socioesportiva” i “Dinamització Grupal”, explica’ns en què consisteixen aquestes matèries?

La Dinamització Grupal va encaminada, sobretot, a veure com poden funcionar els grups i com es desenvolupen les persones dins aquests grups. Un dels aspectes més importants és ensenyar a tractar els grups davant de determinades situacions. Donar eines als alumnes perquè sàpiguen actuar.

I Planificació de l’Animació Socioesportiva és una de les assignatures més boniques que hi ha. Actualment l’estem enfocant per dur a terme un projecte benèfic. Al principi dotem els alumnes de la teoria bàsica i després desenvolupem el projecte. L’any passat vam col·laborar amb Kibera Pride, per donar material i diners a la zona de Kibera, a Kenya. Organitzem una carrera virtual i un torneig de pàdel. Va ser molt bonic.

“Planificació de l’animació socioesportiva és una de les assignatures més boniques que hi ha”

Què pots aplicar de la teva experiència com a tècnic a les teves classes? En quin sentit t’ajuda estar a l’elit a l’hora de fer classes?

El que és més útil per mi és saber gestionar els grups i ensenyar als meus alumnes com fer-ho. He treballat amb diferents equips d’handbol: noies, infantils, cadets, juvenils i ara al filial. Fins i tot he vist com es tracta un grup de campions com la Selecció Espanyola d’Handbol. I m’he adonat que cada grup és diferent, amb perfils de persones diferents. En una aula és similar i cal saber com tractar tots aquests perfils i grups perquè tot flueixi de la millor manera.

La meva experiència a l’handbol d’elit m’ajuda a copsar l’atenció dels alumnes. En posar exemples de l’esport d’alt nivell, els impacta més.

Què destacaries del mètode educatiu de VITAE?

De Vitae m’agrada la manera tan didàctica com s’imparteixen les matèries. Els continguts teòrics tenen la seva importància també però sobretot ens guiem per projectes i aprenent alhora que fem exercicis pràctics.

Xavier Riera – Periodista

The post “El que aprenc amb la Selecció Espanyola d’Handbol, ho aplico amb els meus alumnes de Vitae” first appeared on Vitae Escola Universitària.

Diu l’Emilio, el seu pare, que no té espai a la paret per penjar tantes medalles de la seva filla. I és que cal tenir una paret realment gran perquè hi càpiguen les 8 medalles olímpiques, 17 mundials i 36 europees que Sarai Gascón (Terrassa, 16 de novembre de 1992) ha aconseguit al llarg de la seva carrera. Això, sense comptar els nombrosos metalls que ha guanyat a campionats d’Espanya i Catalunya. I és que Sarai guanya premis des que té 9 anys. Quan amb tan sols 3 es va tirar a una piscina, va saber que d’allà no en sortiria, que era el seu fort i que res no la frenaria. Ni tan sols la manca de l’avantbraç esquerre. Perquè sí, la Sarai Gascón va néixer sense aquesta extremitat tan important per nedar. Una circumstància que la va fer encara més forta. Els qui la coneixen destaquen que és molt treballadora i amb un gran esperit de superació. Aquests valors la van dur a aconseguir la primera medalla (de plata) en uns Jocs Paralímpics. Era l’any 2008, a Pequín, i la Sarai només tenia 15 anys. Després vindrien dues medalles més a Londres 2012, tres plates a Rio 2016 i els últims metalls, als passats Jocs de Tòquio on va aconseguir una plata i un bronze. 

Èxit a l’aigua i també als estudis. La Sarai recorda que el seu pare s’aixecava a les 5.15 del matí per portar-la a entrenar. Matinar era l’única manera de poder combinar els estudis amb els entrenaments fins que va poder entrenar interna al Centre d’Alt Rendiment de Sant Cugat. Tot i que estava molt centrada en la seva carrera esportiva, Sarai Gascón també somiava de nena de ser mestra.

“Des de petita sempre m’ha encantat l’educació, imagino que la meva mare em va transmetre aquesta passió que vaig veure des de ben petita a casa, ja que ella també era professora. És una professió on pots donar molt i rebre molt” ens comenta la Sarai.

“Sempre he estat molt conscient que els estudis són essencials per al meu futur. Però sóc esportista d’elit i de vegades és complicat compaginar el dia a dia d’entrenaments, competicions i viatges amb estudis. Però gràcies a Vitae, ho vaig poder fer”

 El repte de la nedadora catalana era realment difícil i va requerir de molt esforç per part seva. Però l’esport d’elit, confessa, l’ha ajudat a organitzar-se millor i a “aprofitar al màxim els entrenaments i els moments d’estudi.” Gràcies a això, la Sarai va poder acabar el cicle el 2017. La medallista de Terrassa recorda que

“l’època en què vaig estudiar a Vitae va coincidir amb la meva preparació per als Jocs Paralímpics de Rio de Janeiro 2016. Aquest any era un dels més importants per a mi a nivell esportiu. La meva preparació esportiva requeria moltes concentracions fora de casa, competicions i hores d’entrenament. Gràcies a Vitae vaig poder compaginar estudis i esport, ja que la proposta d’estudis em permetia poder organitzar-me segons les meves necessitats i sense un horari rígid. Fins i tot viatjant no havia d’interrompre aquesta formació ni perdre el fil de les classes mentre estigués fora, ja que podia portar el meu ritme”.

Sarai confessa que “va ser una etapa molt gratificant en què vaig aprendre molt” i per això, un cop acabat el cicle va voler continuar formant-se i repetint el format que va cursar a Vitae: a distància. Va acabar el Grau d’Educació Infantil el juliol de 2021 i ara compleix el somni de ser mestra mentre neda pel seu nou club, la Universitat Católica de Múrcia (UCAM). “Gràcies a la UCAM, que m’ha becat 4 anys i a l’ajuda de Vitae estic fent realitat el que fa anys que volia. Estic molt agraïda” ens comenta una feliç Sarai. 

A la paret de la casa de l’Emilio només hi ha una medalla per penjar: la d’or en uns Jocs Paralímpics. Això ha estat l’única cosa que se li ha resistit fins ara. De moment, es veu amb força per intentar-ho de nou a París 2024. No descartin res. La Sarai Gascón ens ha demostrat que es un exemple a seguir per a tots aquells que volen complir els seus somnis encara que la vida els posi obstacles.

The post Sarai Gascón, medallista olímpica i estudiant d’or first appeared on Vitae Escola Universitària.

Vas entrar a Vitae al 2012. ¿En quina situació personal et trobaves?

La meva mare és biòloga i el meu pare odontòleg. Pels meus pares els estudis eren molt importants i jo no volia seguir estudiant. Vaig estar uns anys treballant però no trobava el meu lloc ni el meu objectiu fins que vaig entrar a Vitae. Estudiant a Vitae ells van veure que jo era feliç. De fet, la meva mare sempre recorda una frase que li vaig dir un dia tot sopant: “avui és el primer dia que m’expliquen alguna cosa que m’interessa”. Si al 2012, quan vaig entrar a Vitae, els hi haguessin dit als meus pares que 8 anys més tard, al 2020, tindria els estudis de grau superior, una carrera universitària i un màster, no s’ho haguessin cregut. Segurament, sense haver fet abans el grau a Vitae, no hagués acabat INEFC. La meva gran motivació per superar els estudis universitaris era que tenia un objectiu: ser mestre de l’esport.

Si que ho tenies clar…

A Vitae vaig descobrir que el que més il·lusió em feia era ser professor. Vaig acabar el grau superior al 2014 i això em va permetre anar a la universitat per estudiar INEFC durant 4 anys. A la universitat ja vaig demanar fer les pràctiques a Vitae perquè tenia molt clar el meu objectiu. Després vaig cursar el màster en docència. Un cop acabats els estudis, al setembre de 2020, vaig rebre la trucada de Vitae per incorporar-me a l’equip docent. Aquest és el meu segon any com a professor. 

Qué va significar per a tu aquella trucada?

Ser professor ha estat una de les alegries més grans de la meva vida. Era un objectiu que veia com un somni quan estudiava allà. I ser mestre a Vitae encara ha estat millor perquè he tornat a un lloc que sento com a família. 

Vas deixar l’escola com a alumne el 2014 i hi vas tornar al 2020 com a professor. Ha canviat molt Vitae en aquests anys?

L’evolució és espectacular en tots els aspectes. Pel que fa les instal·lacions hem passat d’un sol espai on vaig estudiar jo amb un equipament reduït a múltiples centres més moderns i preparats amb tot el material necessari per a desenvolupar les classes. També ha crescut molt l’estructura de Vitae. Som més professors i s’ha millorat l’oferta educativa.

I què es manté d’aquella Vitae que vas conèixer com a alumne?

Recordo que em vaig trobar amb uns professors plens d’il·lusió i molt propers. El tracte era molt familiar. Em van transmetre aquelles sensacions que buscava: em van guiar a través d’una de les meves passions, que era l’esport. I aquest esperit es manté intacte. A part de l’oferta educativa i els diversos centres que té Vitae, el tracte humà és un dels punts forts de l’escola. Tot i que ha crescut, veig que conserva els mateixos valors i el tracte personal de quan estudiava i això és molt important. 

Haver estat alumne de l’escola, en què et beneficia a l’hora d’exercir com a mestre?

La teva pròpia experiència et marca i t’ajuda a posar-te en la pell de l’alumne. Aprens a transmetre la pràctica i la teoria tal i com a l’alumne li agrada rebre-la. 

I suposo que també ells veuen que després dels estudis, es pot seguir un camí, oi?

Sempre els hi dic als meus alumnes a principi de curs que en aquest món ens coneixem tots. Si ho feu bé durant l’etapa d’estudiant, us recordaran i us pot marcar el futur laboral. I em poso com a exemple: “jo estava aquí assegut com vosaltres i ara estic davant vostre i a més a més també treballo fora de Vitae amb mestres que van ser professors meus”.

Ser professor a Vitae no és la teva única feina?No. També treballo al centre de Crossfit Facta Non Verba dirigit per un responsable d’un dels centres de Vitae. Precisament en aquest centre de Crossfit vaig fer les pràctiques quan estudiava el grau a Vitae i ja no hi vaig sortir. El treballar fora també és un valor afegit pels nostres alumnes. És un punt en comú que tenim la majoria de mestres de Vitae i d’aquesta manera els traslladem a l’aula el que veiem nosaltres en el dia a dia.

The post “Ser professor a Vitae és un somni fet realitat” first appeared on Vitae Escola Universitària.

Més que un esport, un estil de vida

El rugby és un dels esports més antics del món caracteritzat per la cavallerositat, la intel·ligència i l’estratègia. Originari d’Anglaterra, actualment es practica a nivell internacional en tots els continents, amb especial tradició a les Illes Britàniques (Escòcia, Gal·les i Irlanda) així com a França, Itàlia, Argentina, Uruguai, Sud-Àfrica, Japó, Austràlia, Nova Zelanda (qui no coneix la haka dels All Blacks), Fiji, Papua Nova Guinea, Samoa i Tonga.

El rugby creix en el nostre territori

L’esport que va entrar per la influència dels francesos és cada dia més practicat a Espanya, on el número de llicències ronda les 40.000. Potser no és un esport que es jugui al pati de l’escola, ni als parcs entre els grupets d’amics, però nous clubs han aparegut durant els darrers anys donant visibilitat a aquest esport.

Un esport de bèsties jugat per cavallers.

Aquesta frase pot portar a confondre a qui no està familiaritzat amb aquest esport que, pel seu estil de joc d’embrensides i empentes, molts prefereixen mirar-s’ho des de la graderia. Però quan et fiques al camp, vius una sensació totalment contraria. En el rugby no prima l’agressivitat, en el rugby prima el respecte; pels companys i pels rivals, la legalitat, la disciplina, la confiança en els teus i el treball en equip, la solidaritat, l’esforç i el compromís.

Per tant, quan parlem de Rugby no només parlem d’esport. Parlem de tradició, d’unitat i d’amistat. Parlem de VALORS inquebrantables.

I aquests valors són els que arrela l’Escola Vitae i els que transmet a tot el seu equip i comunitat. Però, per què aquest sentiment pel rugby?

Els fundadors de Vitae es van conèixer a la universitat quan estudiaven la cerrera de Ciències de l’Activitat Física i l’Esport. Tots dos havien jugat i viscut la cultura del rugby des de petits, i a l’INEFC van poder continuar gaudint de la seva passió i formar part dels Óssos, l’equip de rugby de la universitat.

Aquesta tradició havia de continuar a Vitae.

[vc_row][vc_column][vc_separator color=”custom” accent_color=”#59d600″][/vc_column][/vc_row]

El Rugby a l’Escola Vitae

Recordo els Óssos com una de les millors etapes de la meva vida i tenia clar que Vitae havia d’oferir aquesta experiència i crear una identitat pròpia, un equip.

Ignasi Prellezo, soci-fundador d’Escola Vitae i dels Goril·les BCN – Club de Rugby Vitae. 

[vc_row css=”.vc_custom_1590592794097{margin-bottom: -10px !important;}”][vc_column width=”1/2″][vc_column_text]

— Com va sorgir la idea de crear un equip de rugby a l’Escola Vitae?

— Novembre del 2012, amb la 2ª generació d’Escola Vitae, aleshores ubicada al districte de la Vall d’Hebron. En aquella època era el professor de la matèria d’Esports Col·lectius i vaig proposar als alumnes de 1er d’EAS formar un equip. L’Edgar Fernández, el Marc Martín, el Gustavo Oyarzo, l’Alejandro Serrano i el Marc Torralba es van engrescar i vam començar a entrenar els dimecres en el camp de la Teixonera.

[/vc_column_text][vc_column_text]

— Goril·les BCN. Per què aquest nom per representar l’equip?

— És el meu animal preferit — riu. D’origen l’abella era l’animal plantejat, però no ens acabava de convèncer, buscàvem un altre ADN amb més presència. Després va sorgir el goril·la, i de seguida vam coincidir en que encaixava perfecte amb l’esperit de l’equip; valent i decidit.

[/vc_column_text][/vc_column][vc_column width=”1/2″][vc_single_image image=”19123″ img_size=”full”][vc_column_text css=”.vc_custom_1590572794343{margin-top: -30px !important;}”]

Alumnes de l’Escola Vitae i jugadors dels Goril·les BCN.

— Cap dels alumnes havia practicat el rugby abans i tots es van entregar al 100%. Recordo que el Marc Martín i el Marc Sierra van fer els primers esbossos de la samarreta i un dissabte al matí, els dos Marcs; el meu fill d’un any Theo; i jo, vam anar a la mítica tenda de rugby del Vallés amb un dibuix fet a llapis disposats a construir la nostra equipació.

Teniem un propòsit, jugar un partit contra els Óssos. Només haviem d’aconseguir ser 15 jugadors.

Marc Martín, exalumne i vicepresident del Club Esportiu Vitae.

— Vau aconseguir el repte?

— I tant! Amb el Roger Parera, que va venir com entrenador de l’equip (encara no era professor a Vitae), vam anar a l’IES Vall d’Hebron, l’escola veïna, a fer una xerrada i un entrenament. Vam reclutar gairebé 7 jugadors que es van convertir en Goril·les. Ja teníem equipació i 18 jugadors preparats per donar-ho tot al camp.

— Al marge del resultat, com vau viure el partit?

Evidentment els Óssos eren els favorits, però els Goril·les vam donar guerra! Aquest va ser el primer partit amistós contra els Óssos i vam jugar també algun partit contra els Centaures de l’UAB. Era curiós veure com dins del camp tothom era súper competitiu i després fora els dos rivals i l’àrbitre compartien el vermut. Qui no té respecte, no hi té cabuda en un equip de rugby.

23 de Maig del 2013, partit Óssos vs Goril·les

[vc_row][vc_column][vc_single_image image=”19136″ alignment=”center”][/vc_column][/vc_row]

ALINEACIÓ

Jordi Cuevas
Edgar Fernández
Marc Martín
Roger Martínez
Rodrigo Ojeda
Gustavo Oyarzo
Marc Pitarch
Ignasi Prellezo
Adolf Redaño
Josep Riera
Alberto Sánchez
Carlos Sánchez
Oscar Sbertoli
Alejandro Serrano
Asier Serrano
Marc Sierra
Marc Torralba
Brandon

[vc_row][vc_column width=”1/3″][vc_single_image image=”19107″ img_size=”full”][vc_column_text css=”.vc_custom_1590572733642{margin-top: -30px !important;}”]

Partit Óssos vs Goril·les.

[/vc_column_text][/vc_column][vc_column width=”1/3″][vc_single_image image=”19119″ img_size=”full”][vc_column_text css=”.vc_custom_1590595641074{margin-top: -30px !important;}”]

Passadís jugadors.

[/vc_column_text][/vc_column][vc_column width=”1/3″][vc_single_image image=”19142″ img_size=”full”][vc_column_text css=”.vc_custom_1590595651915{margin-top: -30px !important;}”]

Tercer temps.

En el rugby comparteixes molt més que els entrenaments i els partits. Vam forjar una amistat, molts encara seguim en contacte.

Marc Torralba, exalumne Escola Vitae i exjugador dels Goril·les.

— Com va ser la teva experiència als Goril·les?

— Estàvem molt motivats amb el projecte. Entrenàvem tots els dimecres després de classe, feiem sopars d’equip, fins i tot vam vendre samarretes per poder llogar el camp de la Teixonera. El fet de veure a l’Ignasi i a altres professors, com el Carlos Sánchez i el Roger Parera, tan implicats amb l’equip, va fer que tinguèssim benzina durant les dues temporades.

— Continues vinculat al rugby?

— Vaig estar-ho durant un temps, amb els Cocos de la Blanquera. A més, fa un parell d’anys vaig poder tornar a l’Escola Vitae a fer les pràctiques de la carrera i vaig poder compartir classes amb professors que havien sigut companys d’equip. Ara que he acabat el Màster de Magisteri m’agradaria tonar-hi com a professor i “completar el cicle Vitae”.

Seria maco reprendre l’equip i que poguessin participar alumnes, exalumnes i professors.

Roger Parera, exentrenador dels Goril·les i docent Esports Col·lectius a Escola Vitae Les Corts.

— Tornaran els Goril·les a Escola Vitae?

— No és fàcil engrescar a nois que no han jugat mai, però al rugby el que no ens falta és persistència, i quan ho proves enganxa!

En el Cicle Formatiu de Grau Superior d’Ensenyament i Animació Socioesportiva ensenyem les normes, la tècnica i la tàctica del rugby amb clips de jugades i recursos visuals. Després al camp ve la part més divertida, on posem en pràctica conceptes com el xut, passe, ruck, maul, tackle, scrum o lineout, situacions de 2c1, recepcions…, i veus als alumnes gaudir de l’esport.

Hi ha una tendència a pensar que sortiràs magolat de cada trobada. Volem trencar el mite de que el rugby, tot i les lesions que es poden produir i com poden haver-hi en altres esports d’equip, és un esport competitiu però no pas violent. Potser així enganxem uns quants per l’equip!

[vc_row][vc_column width=”1/2″][vc_single_image image=”19161″ img_size=”full”][vc_column_text css=”.vc_custom_1590575094326{margin-top: -30px !important;}”]

Roger Parera, exjugador i actualment Ààrbitre Nacional de Rugby.

[/vc_column_text][/vc_column][vc_column width=”1/2″][vc_single_image image=”19156″ img_size=”full” onclick=”custom_link” link=”https://oldwww.escuelavitae.com/wp-content/uploads/2020/05/Placatge.mov”][vc_column_text css=”.vc_custom_1590601256932{margin-top: -30px !important;}”]

Placatge amb el docent Roger Parera [Esports Col·lectius – Vitae Les Corts].

The post EL RUGBY, “UN ESPORT DE BÈSTIES JUGAT PER CAVALLERS” first appeared on Vitae Escola Universitària.